El dia que vaig anar a el front meva mare va estar al meu costat. Va voler donar-me una abraçada, és clar, però no vaig poder correspondre-. Ella, dolguda per la meva inevitable rebuig, va estar pendent de cada un dels meus moviments, com si a el fer-ho pogués gravar per sempre en la seva memòria i així aconseguir que els meus records impregnaran la casa. El meu pare no em va prestar atenció. Unit als seus crosses, passejava d'aquí a allà, recorria la sala de la nostra petita casa com si fos l'escenari d'un premi esportiu, apartant-hi una cadira, envoltant enllà sofà. Es movia amb molta habilitat amb aquelles extensions de fusta que ell mateix havia fabricat. Fantasiejava amb la idea de mutilar, d'amputar-una cama a l'altura del genoll, com algunes mares feien als seus fills, assegurant-los d'aquesta forma una carrera de funcionari lluny de la mort, de les armes, de l'canvi. Fantaseaba amb aconseguir un ascens si reunia el valor suficient per tallar just sota la ròtula. El meu pare mai comprendria què m'havia portat a decidir marxar a l'front. Ell era un egoista, un incapaç. Mai entendria a un patriota.
Vaig veure plorar a la meva mare, trencada de dolor, des de la part de darrere de l'camió que ens transportava a les línies enemigues. Vaig voler compartir el seu dolor, plorar com ella feia, però era una cosa que també em estava vedat. Així que em vaig limitar a contemplar-la allà, al mig de la plaça de la vila, sola, plorant la meva absència com va plorar en el seu moment la del meu germà, mentre el camió s'allunyava i ens conduïa fins l'horror de la Gran Guerra.
Compartia viatge amb altres tres soldats, modificats com jo. Seien davant meu XNUMX Trinxeres, i al meu banda un Baioneta, dels d'arma afilada per braç i mirada fugissera. Els Trinxeres ocultaven els seus rostres després del descomunal motor rovellat que els servia de màscara. Les hèlixs d'acer que brollaven de l'eix, de gairebé mig metre de llarg, fregaven el sostre de el vehicle i incomodaven cadascun dels seus moviments. Romanien en silenci, amb les mans creuades sobre la falda. Jo no sabia si en realitat podien parlar, mai havia vist a un d'ells tan de prop. Els recordava dels papers de el diari, on fotos de el front mostraven a molts d'ells treballant a la terra, horadándola per formar els túnels que ens servirien de refugi davant de l'enemic. Aquí, tan a prop, els seus rostres desapareixien en un forat fosc recobert de rovell, una fossa que no permetia discernir ni un sol tret d'humanitat que hagués perviscut després de la modificació.
-Un cigarret? -em va dir el Baioneta, i li vaig respondre que no, doncs vaig pensar que m'ho oferia.
En realitat ho demanava, i el meu gest el va fer sentir incòmode. Va baixar la mirada, va rebuscar amb la seva mà desarmada en imaginaris butxaques en el seu uniforme sense resultat. El rugit de el motor de l'camió em mantenia despert, però l'únic que volia era tancar els ulls i arribar allà on hagués d'anar. A lluitar contra l'enemic. A guanyar una guerra que no era la meva. A morir, com el meu germà. A poc a poc la tensió del dia em va vèncer. A poc a poc vaig deixar que em guanyés el son.
I vaig somiar.
Vaig somiar amb soldats alemanys, les cares cobertes per màscares de gas de les que brollaven tubs que s'enfonsaven en els seus torsos. Vaig somiar amb carros blindats amb rostres humans, amb zeppelins tripulats per homes sense rostre que bombardejaven el nostre petit poble. I vaig somiar amb el meu pare, mutilat, arrossegant-se per la plaça de la vila mentre el meu germà, unit a les restes de l'biplà que formava part inseparable del seu cos, reia a riallades i plorava sang.
Vaig despertar sobresaltat. Suava. Vaig treure el cap a l'exterior de l'camió per sentir la brisa a la cara. I els vaig veure allà dalt, tan a prop, tan lluny. Tan majestuosos. Biplans. Homes units a plataformes de tela de lli per filferros d'acer sobrevolaven els camps de batalla, primer en missions de reconeixement aeri, després en tasques de bombardeig. Quan vam baixar de l'camió ja era fosc, però un grapat d'ells voleiava sobre els nostres caps, retallats contra la lluna plena. El meu germà havia estat un d'ells fins que un d'aquells alemanys li havia enderrocat. Encara recordava els fragments del seu cos modificat, trencat com la fusta que recobria gran part dels seus membres, quan ens van lliurar el seu cos.
El camió s'havia aturat al costat d'un petit lloc avançat, tot just uns sacs de terra mal amuntegats i una garita que cobria l'entrada a la zona d'intendència de les trinxeres. Més enllà podíem intuir el front, aquest territori erm que separava les nostres dues petites ciutats subterrànies, paradís de rates i d'éssers abandonats a la seva sort. Vaig saludar alçant la mà a l'home que es va acostar fins a nosaltres. Tenia rang de tinent i probablement tingués la meva edat.
-Benvinguts a el front, nois. Encantat de veure-us -va dir, però els seus ulls contradeien les seves paraules.
Ens mirava com la jove que entra a la caseta de la fira amb el seu xicot, arrossegada a l'interior fosc i pudent, aterrida davant l'expectativa de contemplar algun horror de la natura. I les seves pupil·les es van dilatar encara més quan em va veure davant seu.
-Fill, quant peses? -em va preguntar.
Jo estava nu davant seu. Enfront de tots en realitat. La meva pell havia estat modificada per suportar el fred i la planta dels meus peus hi havia estat alterada per no sentir la humitat de l'fang que estàvem trepitjant. No volien perdre la feina de dos anys per uns maleïts peus de trinxera, és clar que no. Així que la meva presumpta fragilitat, necessària per a ser ubicat correctament, era només això, presumpta. No necessitava la seva compassió, ni tan sols el seu afecte. Necessitava que em deixés formar part de l'front, que em permetés guanyar-me el meu sou. Tot i això li vaig parlar amb respecte, doncs era un tinent, probablement el meu.
-Trenta i dos quilos, senyor.
I el tinent va assentir, es va treure la gorra i es va passar la mà per la cara.
-Molt bé. Molt bé. Ens anem a repartir. Fill, veu amb el sergent. Hi ha un altre com tu esperant amb ell. Us portarà fins als vostres llocs. Els Trinxeres, si us plau, seguiu-me. I tu també.
Va assenyalar a l'baioneta que, capcot, el va seguir. Estava començant a ploure. Vaig caminar darrere d'un sergent d'assalt, dels de cap blindada i espitlleres per ulls. No parlava molt, és clar, ja que el seu rostre havia patit tantes alteracions que la seva boca tot just era una escletxa mal traçada, una necessitat que no havia pogut ser suprimida per permetre la seva alimentació. Em va indicar per gestos camí. La pluja s'intensificava i les parets de les trinxeres es desfeien com el pa de sègol. Mentre el fang em xopava vaig passar al costat d'homes, modificats o no, que em van mirar amb repugnància i respecte. Per a tots ells nosaltres érem nous, diferents. Constituíem la sorpresa, el que els alemanys no podien esperar. Érem la Filat.
El laberint subterrani em confonia. Tot just podia mantenir el ritme de l'sergent. A cada pas que donava els peus s'enfonsaven en el fang, ensopegaven amb rates, vives i mortes. La pluja era ara tempesta. La nit era foscor. Perfecte. El sergent va alçar una mà, ens vam aturar. I allà estava el meu company. Per a qualsevol altre hauria passat desapercebut, però jo podia descobrir en aquesta contorsió impossible de el filferro espinós el cos de l'home amb el que aviat estrenyeria les mans.
Em vaig acomiadar de l'sergent, vaig pujar per una escaleta de fusta fins a l'exterior. Vaig sentir por, és clar. Pànic. Podrien disparar-me en aquell mateix instant i no podria fer res per evitar-ho. Però res va passar. Era negra nit. Plovia. I tots sabíem que aquestes eren les nits en què les tropes avançaven i en què les guerres de trinxeres es enfangaban de sang.
-Hola -va dir l'altra Filat.
-Hola -vaig murmurar jo.
Vaig estrènyer la seva mà. Vaig col·locar el meu cos en una posició impossible per a un altre ésser humà. Ja érem tots dos Filat. Ja formàvem part. Vaig sentir el filferro espinós del meu company enfonsant-se en la pell del palmell de la mà. Vaig sentir el dolor, un dolor que em mantindria alerta, que em mantindria despert. Perquè ells vindrien aquesta nit. Avançarien a l'empara de la foscor, de la pluja. I allà estaríem nosaltres, esperant.
Esperant per donar-los una abraçada.
Dades de l'relat
- Autor: Santiago Eximeno
- Títol: filats
- Tema: Terror
- Nº de paraules: 1370